Manifest escrit per alguns membres del claustre de l'IES Montserrat Roig d'Elx arran de les darreres manifestacions i propostes educatives de caire xenòfob i feixista que alguns partits polítics espanyols volen imposar a les aules del sistema educatiu públic.
Primer vingueren...
L’extrema
dreta és un perill creixent a tot Europa i l’estat espanyol no és immune a
aquest problema. Les desigualtats, la pobresa, l’explotació, el desequilibri
econòmic... formen part del context on el feixisme es fa gran i guanya terreny
dia a dia.
Amb
aquest renàixer del feixisme, torna a legitimitzar-se el discurs de l’odi contra
totes les realitats culturals que enriqueixen la nostra societat i tornen a qüestionar-se
tant els avanços socials que hem aconseguit amb les darreres lluites personals
i col·lectives, com també les polítiques que combaten les desigualtats econòmiques,
socials i de gènere.
Aquesta
legitimació del discurs racista, que tant fa que aparega d’una manera més o
menys explícita, s’està colant en les nostre aules, reflex, sovint, tant de les
realitats familiars i socials com del blanqueig del discurs xenòfob que fan cada
dia els mitjans de comunicació i les xarxes socials.
I davant
d’aquesta realitat, el professorat té una tasca activa i transcendental. No només
perquè, a les nostres aules, defensem i treballem dins del marc dels Drets Humans,
el respecte i la solidaritat sinó també perquè és una obligació que tenim com a
docents i que ve marcada pel marc normatiu vigent.
L’Educació
Pública no està sotmesa al debat ideològic de depenent quines postures que
pretenen tornar als moments en què la dona era depenent i estava reduïda
exclusivament en l’àmbit domèstic, les persones no podien expressar lliurement els
seus sentiments o definir el seu gènere. Tampoc no estem en un període pretèrit
en què la centralització estatal era l’única forma d’organització territorial o
una època en què es perseguien i menyspreaven les diferents llengües que formen
part i enriqueixen l’estat espanyol. Per tot això, no s’ha d’acovardir el professorat
amb un suposat adoctrinament quan es
fomenta i defén la cultura i llengua pròpia del País Valencià, ja que queda garantida
per l’article 3 de la Constitució: 3.2. Les altres llengües espanyoles
seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els
seus estatuts; 3.3. La riquesa de les
diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà
objecte d’especial respecte i protecció. De la mateixa manera que ve fixat en
el Pla de Normalització Lingüística,
l’objectiu del qual és fer del nostre alumnat estudiants competents en totes
dues llengües, en el moment de concloure l’etapa educativa obligatòria.
L’Educació
Pública educa en la igualtat i és per això que no s’ha de sotmetre a l’aprovació,
o no, de familiars o tutors legals que puguen estar en contra d’aquestes
actituds democràtiques ben definides en la legislació, integrades i acollides
pel conjunt de la societat. Sovint es parla de la llibertat d’educació dels
fills i filles, però aquesta llibertat
no implica el dret a educar en la intolerància i el desconeixement. Estem
trobant-nos amb postures polítiques que parlen d’un suposat adoctrinament a les aules. Clar. Podem
afirmar que l’educació és adoctrinament; adoctrinament en la democràcia, en la
igualtat d’oportunitats, en la igualtat de gènere, en el respecte a totes les
manifestacions culturals dels diferents pobles que conformen l’estat espanyol, així
com a la Memòria Històrica, sense caure en maniqueismes. No oblidem que les
filles i fills d’aquestes persones, contràries a aquestes idees, conviuran
entre nosaltres com a part de la futura ciutadania, per la qual cosa les i els
docents no tenim el dret, sinó l’obligació de fomentar en aquest alumnat els
valors democràtics consolidats.
A algú
li pot resultar açò despòtic? O, corrupció de menors? O, dictadura progre?, com hem hagut d’escoltar
recentment per part d’algunes formacions polítiques. Si aquestes línies no han aconseguit
convèncer de la importància de l’educació en valors, procedirem tot seguit a
recalcar en quin marc legal vigent es basa tant aquest pensament com les
diferents mesures adoptades a les aules.
En
primer lloc, la igualtat de gènere no és quelcom arbitrari de què es pot o no parlar
a les aules, sinó que, tal com ho estipula la Llei Orgànica 1/2004, de 28
de desembre, de Mesures de Protecció
Integral contra la Violència de Gènere, l’educació té un paper privilegiat
a l’hora de fomentar la igualtat entre homes i dones, per la qual cosa els
Projectes Educatius de Centre han de desenvolupar propostes que contribuïsquen a
la igualtat real entre homes i dones i a la lluita contra la violència masclista.
A
més a més, per citar d’altres exemples, aquesta mateixa Llei Orgànica 1/2004 va
incorporar dues noves lletres a la Llei
Orgànica 10/2002. Aquestes són les lletres k i g. Així la lletra k
de l’apartat 1 de l’article 82 de la Llei Orgànica 10/2002, de 23 de desembre,
de Qualitat de l’Educació, estableix que els centres han de proposar mesures
i iniciatives que afavorisquen la convivència al centre, la igualtat entre homes
i dones i la resolució pacífica de conflictes en tots els àmbits de la vida
personal, familiar i social. Aquesta ve, alhora, reforçada per la lletra g
de l’apartat 1 de l’article 105 de la Llei Orgànica 10/2002, de 23 de desembre,
de Qualitat de l’Educació, que remarca que els Centres han de vetllar pel
compliment i aplicació de les mesures i iniciatives educatives destinades a
fomentar la igualtat real entre dones i homes. El professorat quan actua en
aquesta línia, s’ajusta al currículum i la legislació vigent. Prou de denúncies
que tracten d’acovardir el professorat, com la que va patir un company a
Andalusia quan va projectar un vídeo d’Ana Orantes, màrtir de la lacra de la
violència masclista.
En
segon lloc, l’educació pel que fa al respecte a la identitat de gènere no és
tampoc quelcom que un centre puga fomentar o no, sinó que té l’obligació
d’incloure en els seus projectes educatius, d’acord amb la normativa vigent. Si
continuem amb la via legislativa, el dret a la igualtat i a la no discriminació
són principis bàsics dels Drets Humans, consagrats en la Carta de les Nacions Unides, la
Declaració Universal de Drets Humans i els tractats internacionals de drets
humans. Així, l’article 1 de la
Declaració Universal de Drets Humans estableix que tots els éssers humans naixen
lliures i iguals en dignitat i drets. La igualtat i la no discriminació que preveuen
les normes internacionals de drets humans s’han de garantir a totes les
persones, independentment de les seues característiques personals, físiques,
funcionals, d’origen, de diversitat sexual o de gènere, o de qualsevol altra
condició. La Constitució Espanyola, per
altra banda, estableix en l’article 14,
que els espanyols són iguals davant la llei, sense que es puga prevaldre cap
discriminació per raons de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol
altra condició o circumstància personal o social.
Pel
que fa a les lleis reguladores del sistema educatiu, la Llei Orgànica 2/2006 de 3 de maig d’Educació, apunta en el preàmbul
que l’educació és el mitjà adient per a construir la personalitat de l’alumnat,
desenvolupar al màxim les seues capacitats i conformar la seua pròpia identitat
personal. Per a aprofundir en aquest foment de la igualtat i la no
discriminació, la Instrucció del 15 de desembre
de 2016, estableix a la Comunitat
Valenciana el protocol d’acompanyament per a garantir el dret a la
identitat de gènere, l’expressió de gènere i la intersexualitat. Aquest tipus
d’educació no convertirà l’alumnat en homosexuals ni transsexuals, per sí afavorirà
que cap estudiant no se senta ni discriminat ni cohibit a l’hora de desenvolupar
la seua identitat sexual, construint, d’aquesta manera, societats diverses i
tolerants.
La
condemna al franquisme a les aules no és tampoc adoctrinament en una ideologia, és llei, és democràcia, i així
s’estableix en la Llei de Memòria
Històrica (Llei 52/2007 de 26 de desembre) i en la Llei de Memòria Democràtica
(Llei 14/2017), la qual penalitza, en
l’article 39, la presència de elements franquistes en edificis
dependents de les administracions públiques. Aquesta última també va més enllà
i no permet la col·locació d’elements contraris a la memòria democràtica als
edificis privats quan estiguen projectats cap a un espai públic visible (art.
39.3). Entenem, doncs, que els membres de la Comunitat
Educativa no podrien exhibir-ne cap recorrent a una suposada llibertat d’expressió. A més, la Llei 14/2017, de 10 de novembre, de Memòria Democràtica i per a la Convivència
de la Comunitat Valenciana, reflecteix la importància que el dret a la
memòria i el coneixement de la veritat té per a aconseguir els fins d’aquesta
llei i enfortir els valors democràtics. És per això que obliga que la matèria
de la memòria democràtica siga inclosa en el currículum de l’educació primària
i secundària obligatòria, del batxillerat i de l’educació permanent de persones
adultes, així com també en els plans de formació del professorat.
Arribats a aquest punt, podem
determinar que el nostre treball a les aules es fonamenta en dos marcs: l’ètic
i moral, enquadrat en la defensa dels Drets Humans, i el legislatiu, el qual
com a funcionaris públics hem d’acomplir i fomentar. No oblidem que la nostra
tasca és que l’alumnat se senta acompanyat, a més de garantir les condicions
perquè puga desenvolupar-se lliurement, independentment de la seua identitat.
Per
tant, el professorat no ha de tindre por de defensar els valors feministes, de
penalitzar actituds xenòfobes i feixistes o de fomentar l’ús del valencià a les
aules. No és una decisió personal del professorat actuar o no actuar si
l’alumnat mostra actituds feixistes o antidemocràtiques a l’aula, sinó que té
l’obligació de fer-ho. Perquè no fer-ho significarà no només no acomplir la
llei, sinó també permetre l’avanç dels pensaments totalitaris de l’extrema
dreta.
El
nostre silenci a les aules significarà l’avanç del feixisme i per tant el
retrocés dels valors democràtics, justos i solidaris que estem aconseguint amb
el pas del temps i que tants d’esforços i recursos humans ens han suposat.
Claustre
de professorat de l’IES Montserrat Roig d’Elx.
Gener
2020.
