Primer vingueren...

Manifest escrit per alguns membres del claustre de l'IES Montserrat Roig d'Elx arran de les darreres manifestacions i propostes educatives de caire xenòfob i feixista que alguns partits polítics espanyols volen imposar a les aules del sistema educatiu públic.

Primer vingueren...

L’extrema dreta és un perill creixent a tot Europa i l’estat espanyol no és immune a aquest problema. Les desigualtats, la pobresa, l’explotació, el desequilibri econòmic... formen part del context on el feixisme es fa gran i guanya terreny dia a dia.

Amb aquest renàixer del feixisme, torna a legitimitzar-se el discurs de l’odi contra totes les realitats culturals que enriqueixen la nostra societat i tornen a qüestionar-se tant els avanços socials que hem aconseguit amb les darreres lluites personals i col·lectives, com també les polítiques que combaten les desigualtats econòmiques, socials i de gènere.

Aquesta legitimació del discurs racista, que tant fa que aparega d’una manera més o menys explícita, s’està colant en les nostre aules, reflex, sovint, tant de les realitats familiars i socials com del blanqueig del discurs xenòfob que fan cada dia els mitjans de comunicació i les xarxes socials.

I davant d’aquesta realitat, el professorat té una tasca activa i transcendental. No només perquè, a les nostres aules, defensem i treballem dins del marc dels Drets Humans, el respecte i la solidaritat sinó també perquè és una obligació que tenim com a docents i que ve marcada pel marc normatiu vigent.

L’Educació Pública no està sotmesa al debat ideològic de depenent quines postures que pretenen tornar als moments en què la dona era depenent i estava reduïda exclusivament en l’àmbit domèstic, les persones no podien expressar lliurement els seus sentiments o definir el seu gènere. Tampoc no estem en un període pretèrit en què la centralització estatal era l’única forma d’organització territorial o una època en què es perseguien i menyspreaven les diferents llengües que formen part i enriqueixen l’estat espanyol. Per tot això, no s’ha d’acovardir el professorat amb un suposat adoctrinament quan es fomenta i defén la cultura i llengua pròpia del País Valencià, ja que queda garantida per l’article 3 de la Constitució: 3.2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts; 3.3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció. De la mateixa manera que ve fixat en el Pla de Normalització Lingüística, l’objectiu del qual és fer del nostre alumnat estudiants competents en totes dues llengües, en el moment de concloure l’etapa educativa obligatòria.

L’Educació Pública educa en la igualtat i és per això que no s’ha de sotmetre a l’aprovació, o no, de familiars o tutors legals que puguen estar en contra d’aquestes actituds democràtiques ben definides en la legislació, integrades i acollides pel conjunt de la societat. Sovint es parla de la llibertat d’educació dels fills i filles, però aquesta llibertat no implica el dret a educar en la intolerància i el desconeixement. Estem trobant-nos amb postures polítiques que parlen d’un suposat adoctrinament a les aules. Clar. Podem afirmar que l’educació és adoctrinament; adoctrinament en la democràcia, en la igualtat d’oportunitats, en la igualtat de gènere, en el respecte a totes les manifestacions culturals dels diferents pobles que conformen l’estat espanyol, així com a la Memòria Històrica, sense caure en maniqueismes. No oblidem que les filles i fills d’aquestes persones, contràries a aquestes idees, conviuran entre nosaltres com a part de la futura ciutadania, per la qual cosa les i els docents no tenim el dret, sinó l’obligació de fomentar en aquest alumnat els valors democràtics consolidats.

A algú li pot resultar açò despòtic? O, corrupció de menors? O, dictadura progre?, com hem hagut d’escoltar recentment per part d’algunes formacions polítiques. Si aquestes línies no han aconseguit convèncer de la importància de l’educació en valors, procedirem tot seguit a recalcar en quin marc legal vigent es basa tant aquest pensament com les diferents mesures adoptades a les aules.

En primer lloc, la igualtat de gènere no és quelcom arbitrari de què es pot o no parlar a les aules, sinó que, tal com ho estipula la Llei Orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere, l’educació té un paper privilegiat a l’hora de fomentar la igualtat entre homes i dones, per la qual cosa els Projectes Educatius de Centre han de desenvolupar propostes que contribuïsquen a la igualtat real entre homes i dones i a la lluita contra la violència masclista.

A més a més, per citar d’altres exemples, aquesta mateixa Llei Orgànica 1/2004 va incorporar dues noves lletres a la Llei Orgànica 10/2002. Aquestes són les lletres k i g. Així la lletra k de l’apartat 1 de l’article 82 de la Llei Orgànica 10/2002, de 23 de desembre, de Qualitat de l’Educació, estableix que els centres han de proposar mesures i iniciatives que afavorisquen la convivència al centre, la igualtat entre homes i dones i la resolució pacífica de conflictes en tots els àmbits de la vida personal, familiar i social. Aquesta ve, alhora, reforçada per la lletra g de l’apartat 1 de l’article 105 de la Llei Orgànica 10/2002, de 23 de desembre, de Qualitat de l’Educació, que remarca que els Centres han de vetllar pel compliment i aplicació de les mesures i iniciatives educatives destinades a fomentar la igualtat real entre dones i homes. El professorat quan actua en aquesta línia, s’ajusta al currículum i la legislació vigent. Prou de denúncies que tracten d’acovardir el professorat, com la que va patir un company a Andalusia quan va projectar un vídeo d’Ana Orantes, màrtir de la lacra de la violència masclista.

En segon lloc, l’educació pel que fa al respecte a la identitat de gènere no és tampoc quelcom que un centre puga fomentar o no, sinó que té l’obligació d’incloure en els seus projectes educatius, d’acord amb la normativa vigent. Si continuem amb la via legislativa, el dret a la igualtat i a la no discriminació són principis bàsics dels Drets Humans, consagrats en la Carta de les Nacions Unides, la Declaració Universal de Drets Humans i els tractats internacionals de drets humans. Així, l’article 1 de la Declaració Universal de Drets Humans estableix que tots els éssers humans naixen lliures i iguals en dignitat i drets. La igualtat i la no discriminació que preveuen les normes internacionals de drets humans s’han de garantir a totes les persones, independentment de les seues característiques personals, físiques, funcionals, d’origen, de diversitat sexual o de gènere, o de qualsevol altra condició. La Constitució Espanyola, per altra banda, estableix en l’article 14, que els espanyols són iguals davant la llei, sense que es puga prevaldre cap discriminació per raons de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.

Pel que fa a les lleis reguladores del sistema educatiu, la Llei Orgànica 2/2006 de 3 de maig d’Educació, apunta en el preàmbul que l’educació és el mitjà adient per a construir la personalitat de l’alumnat, desenvolupar al màxim les seues capacitats i conformar la seua pròpia identitat personal. Per a aprofundir en aquest foment de la igualtat i la no discriminació, la Instrucció del 15 de desembre de 2016, estableix a la Comunitat Valenciana el protocol d’acompanyament per a garantir el dret a la identitat de gènere, l’expressió de gènere i la intersexualitat. Aquest tipus d’educació no convertirà l’alumnat en homosexuals ni transsexuals, per sí afavorirà que cap estudiant no se senta ni discriminat ni cohibit a l’hora de desenvolupar la seua identitat sexual, construint, d’aquesta manera, societats diverses i tolerants.

La condemna al franquisme a les aules no és tampoc adoctrinament en una ideologia, és llei, és democràcia, i així s’estableix en la Llei de Memòria Històrica (Llei 52/2007 de 26 de desembre) i en la Llei de Memòria Democràtica (Llei 14/2017), la qual penalitza, en l’article 39, la presència de elements franquistes en edificis dependents de les administracions públiques. Aquesta última també va més enllà i no permet la col·locació d’elements contraris a la memòria democràtica als edificis privats quan estiguen projectats cap a un espai públic visible (art. 39.3). Entenem, doncs, que els membres de la Comunitat Educativa no podrien exhibir-ne cap recorrent a una suposada llibertat d’expressió. A més, la Llei 14/2017, de 10 de novembre, de Memòria Democràtica i per a la Convivència de la Comunitat Valenciana, reflecteix la importància que el dret a la memòria i el coneixement de la veritat té per a aconseguir els fins d’aquesta llei i enfortir els valors democràtics. És per això que obliga que la matèria de la memòria democràtica siga inclosa en el currículum de l’educació primària i secundària obligatòria, del batxillerat i de l’educació permanent de persones adultes, així com també en els plans de formació del professorat.

            Arribats a aquest punt, podem determinar que el nostre treball a les aules es fonamenta en dos marcs: l’ètic i moral, enquadrat en la defensa dels Drets Humans, i el legislatiu, el qual com a funcionaris públics hem d’acomplir i fomentar. No oblidem que la nostra tasca és que l’alumnat se senta acompanyat, a més de garantir les condicions perquè puga desenvolupar-se lliurement, independentment de la seua identitat.

Per tant, el professorat no ha de tindre por de defensar els valors feministes, de penalitzar actituds xenòfobes i feixistes o de fomentar l’ús del valencià a les aules. No és una decisió personal del professorat actuar o no actuar si l’alumnat mostra actituds feixistes o antidemocràtiques a l’aula, sinó que té l’obligació de fer-ho. Perquè no fer-ho significarà no només no acomplir la llei, sinó també permetre l’avanç dels pensaments totalitaris de l’extrema dreta.

El nostre silenci a les aules significarà l’avanç del feixisme i per tant el retrocés dels valors democràtics, justos i solidaris que estem aconseguint amb el pas del temps i que tants d’esforços i recursos humans ens han suposat.  

Claustre de professorat de l’IES Montserrat Roig d’Elx.

Gener 2020.