A més a més, retrauran a la burgesia que no siga prou moderna. Els joves modernistes accepten tot el que siga modern, de manera quasi indiscriminada convençuts d'haver rebut una herència cultural morta. Proposaven una obertura indiscriminada a tot el que era "modern".
Idea de l'art per l'art: l'artista autèntic serà aquell que treballe l'art sense pensar en la immediata remuneració econòmica.
La gran contradicció del Modernisme és que, per una banda, hi havia la voluntat de modernitzar la societat i per l'altra, el modernista, se sentia incomprés per la societat i es refugiava en el seu art. És per això que a les novel·les modernistes veiem aquesta lluita i aquesta contradicció; el personatge lluita contra les forces de la natura (que, moltes vegades, acaba vencent).
Algunes característiques de la novel·la Modernista:
1. Presenten un protagonista rebel i inconformista que s’enfronta a una realitat hostil i lluita per superar les dificultats. Símbol de la lluita que té l'autor modernista amb la societat que vol canviar però que no pot.
2. L’espai i els objectes adquireixen un sentit simbòlic, i per això les novel·les es localitzen sovint en ambients rurals que faciliten un tractament simbòlic de la natura. La natura ja no està idealitzada, com en el naturalisme. Ara és despiadada i hostil, amb unes formes de vida medievals (= crítica simbòlica de la societat que volen transformar però que no poden).
3. Hi apareixen personatges instintius i bàrbars que exhibeixen violència i passions desenfrenades, simbolitzant la brutalitat de la condició humana.
4.Es presenten realitats crues i decadents que la novel·lística anterior no havia gosat tractar.
Josafat, Prudenci Bertrana.
-I a mi no em voldries, Josafat? Jo et tractaria tan bé!
I li llançà francament una guspira de passió, de les que fins aleshores havien interromput les closes pestanyes.
-Escolta, apropa't. Saps què penso? Que a Pepona no li agradaria viure ací; li fan por els sants, l'esgarrifa això -assenyalava el mur-. Jo, en canvi, hi viuria molt contenta. Josafat, apropa't, asseu-te...
El campaner, amb la cara roja, sense esma per a llençar a fora la que es presentava tan senyora, tan bondadosa i tan honesta, anà a agemolir-se en el banc, i allí restà meditabund. Estava atent, per això, així que ressorgís la dona impura que el temptà en el trifori, s'allunyaria d'ella o la trauria, sense compassió, a empentes, a cops, morta o viva.
La llum que davallava del finestral en travessar la feixuga muralla es feia més escassa, més grisa, més misteriosa, més propícia a la temptació. Fineta, en el seu raconet, sols era una ombra borrosa, una taca desfumada que incitava a apropar-s'hi, a estrènyer-la, a tenir-la abraçada amb l'amorosa melangia que encomana el capvespre.
El campaner, al mig de tanta complicitat, es refregava pel banc, patint i sospirant. No podia més i es redreçà. Fineta també, i tots dos s'aproparen. Ella enfront d'ell, arquejà el seu cos, enlairà els braços i els retorçà en un estirament de mandra lasciva.
-Em vols, Josafat?
Josafat oscil·là. Romangué un curt moment mirant la porta entreoberta de la capella; va empènyer la porta fins a ajustar-la, i, amb les mans nervioses posades en el forrellat, preguntà a l'acovardit campaner:
-Tanco? Sí? Vols que tanqui?
La veu era suplicant, enfervorida, d'enamorada que s'abandona.
Quan hagué barrat conscienciosament, i triomfadora, anà vers la caixa de l'escala, i amb el peu al primer graó féu descriure als seus costats un vaivé de nimfòmana.
-Vine, vine...
En el replà que servia de pas al primer estatge del campanar, Josafat va atrapar-la.
ampliació: http://www.edu365.cat/batxillerat/versals/solitud/1c.swf
Josafat, Prudenci Bertrana.
-I a mi no em voldries, Josafat? Jo et tractaria tan bé!
I li llançà francament una guspira de passió, de les que fins aleshores havien interromput les closes pestanyes.
-Escolta, apropa't. Saps què penso? Que a Pepona no li agradaria viure ací; li fan por els sants, l'esgarrifa això -assenyalava el mur-. Jo, en canvi, hi viuria molt contenta. Josafat, apropa't, asseu-te...
El campaner, amb la cara roja, sense esma per a llençar a fora la que es presentava tan senyora, tan bondadosa i tan honesta, anà a agemolir-se en el banc, i allí restà meditabund. Estava atent, per això, així que ressorgís la dona impura que el temptà en el trifori, s'allunyaria d'ella o la trauria, sense compassió, a empentes, a cops, morta o viva.
La llum que davallava del finestral en travessar la feixuga muralla es feia més escassa, més grisa, més misteriosa, més propícia a la temptació. Fineta, en el seu raconet, sols era una ombra borrosa, una taca desfumada que incitava a apropar-s'hi, a estrènyer-la, a tenir-la abraçada amb l'amorosa melangia que encomana el capvespre.
El campaner, al mig de tanta complicitat, es refregava pel banc, patint i sospirant. No podia més i es redreçà. Fineta també, i tots dos s'aproparen. Ella enfront d'ell, arquejà el seu cos, enlairà els braços i els retorçà en un estirament de mandra lasciva.
-Em vols, Josafat?
Josafat oscil·là. Romangué un curt moment mirant la porta entreoberta de la capella; va empènyer la porta fins a ajustar-la, i, amb les mans nervioses posades en el forrellat, preguntà a l'acovardit campaner:
-Tanco? Sí? Vols que tanqui?
La veu era suplicant, enfervorida, d'enamorada que s'abandona.
Quan hagué barrat conscienciosament, i triomfadora, anà vers la caixa de l'escala, i amb el peu al primer graó féu descriure als seus costats un vaivé de nimfòmana.
-Vine, vine...
En el replà que servia de pas al primer estatge del campanar, Josafat va atrapar-la.
(adaptació)
